Potser la frase més comentada darrerement per la major part d’analistes polítics que segueixen la crònica política nacional, és “la desafecció per la política” explica l’escasa participació ciutadana, i el sistemàtic descrèdit de determinadas forces de centre i d’esquerra arreu del país.

Els convecionalismes, els mètodes tradicionals d’estructures monolítiques organitzades a la manera jeràrquica, el rol dels líders indiscutits en el si de les seves propies organitzacions o l’escasa capacitat de les bases per prendre part de les directrius interines, han convertit l’espai polític nacional, en l’Everest de les opcions de participació social de les que gosa la ciutadania, un mur quasi inaccesible per qualsevol.

Aquest cisme no pot ocultar però, que al voltant de les estructures polítiques milers de persones hi dediquen de manera honrada i honesta, esforços, il·lusions, alegries i passions per a defensar una nova manera de fer les coses, tot intentant transformar la societat actual, plena de diferències i colpida de factors que han fet trontollar les estructures bàsiques de l’estat del benestar.

Persones que fan d’aquesta passió per la política l’autèntic motor dels partits. Persones que senten la identitat, la ideología i el sentiment de pertinença com a quelcom propi. Persones que mai traïrien una determinada ideología i una lluita per transformar la realitat social a canvi d’obtenir un premi personal en forma de Conselleria.

No podem deixar que la política sigui abandonada i desconsiderada socialment, pel fet que un ínfim percentatge dels que han fet de la política un estil de vida força profitòs pels seus interessos personals, desatenent el principal objectiu de la representació democràtica; la lluita per la transformació social, copsin aquest espai, en detriment d’una majoria que continua lluitant per treure el país d’una crítica situació.

Defenso com a ciutadà activament compromès amb la transformació del meu entorn més proper, el paper que la política juga en aquest ambiciòs joc de fer realitat determinades millores que condueixin a tenir un millor barri, una ciutat més digna, un país altament competitu.

En aquest sentit però, les estructures polítiques han de reinvertar-se, especialment les forces d’esquerra, valedores i hereves de velles reivindicacions històriques, basades en un poderòs paper de l’estat central, al voltant del qual han girat fins fa poc, el manteniment d’actives polítiques de sosteniment de garanties socials i econòmiques .

El rol dels grans partits d’àmbit nacional sembla condemnat a ser modificat. Un dels grans representants de la tradició política catalana és el Partit dels Socialistes, sotmès els darrers temps a convulses situacions internes i externes.

El PSC, com a gran valedor de la lluita contra les desigualtats al nostre país, ha d’articular noves idees de fer política, noves maneres d’entendre la política i noves formes d’organitzar el seu missatge intern i extern.

La desfeta electoral a les eleccions autonòmiques han de ser un factor esencial per entendre que un nou moment ha arribat. Els vells i tradicionals liders no romandran cultivant maneres de fer convencionals, i han de permetre que les veus de la militancia activa recondueixin els temps que s’apropen.

Els partits han d’obrir noves vies d’estructura orgánica i modificar alguns dels grans tabús que fins fa poc eren considerats com a plantejaments propis d’altres cultures o democràcies.

Cal garantir al menys el dret a debatre, discutir i apropar aquestes noves interpretacions de la manera de fer política; vertebrar una nova llei electoral més justa i equitativa, modificar el sistema electoral vigent, plantejar l’elecció directe dels representants públics en determinats comicis electorals, llistes electorals obertes o més rellevància política dels consellers de districte a Barcelona, en serien algunes d’aquestes propostes que podrien fer més propers els partits a les persones.
Anuncis