Jordi, Jordi, Jordi fou el crit de ràbia, esclat de nervis, il·lusió i rebeldia que centenars de militants socialistes vàrem exclamar la nit de febrer en que fou proclamat el company i alcalde Jordi Hereu com a candidat a renovar els èxits a la ciutat de Barcelona.

El procès d’eleccions primàries va tenir la culminació que gairabé el 70% dels afiliats socialistes de la ciutat esperàvem, la victòria de les bases socialistes contra la “digitalització democòpica” de la direcció nacional socialista, contraria a l’actual alcalde.

L’èxit de la candidatura de Jordi Hereu és la culminació del treball, el coratge, la rebeldia i l’esforç de milers de socialistes que dia a dia, hem fet gran aquest partit. Persones que, en nom de la lleieltat a un projecte de ciutat de progrés, convenirem plegats, lluitar no només per continuar creixent i progressant amb i per la ciutat que estimem, si no que sempre hem identificat aquest projecte amb Jordi Hereu, l’acalde i candidat i en Carles Martí, la nostra ànima política i ideològica per fer-ho possible.

L’esclat per la victòria de Jordi Hereu, tot i que les noves tecnologies varen fer possible que amb suficient antelació a l’esperada proclamació, ja tinguéssim clars els resultats, culminà un procès electoral de primàries que, com en el cas de la Federació de Madrid del PSOE, va donar l’esquena a la direcció política nacional del partit.

La fi de les primàries és un més dels pasos que els socialistes haurem de donar aquest any i que ha de passar per véncer a les eleccions municipals i fer possible un nou projecte de partit i un nou lideratge al front de l’aparell polític socialista a Catalunya.

És hora de fer balanços:

* Hem refrendat a un lider i hem consolidat un projecte propi clar i nítid, rebutjant les ingerències a les urnes.

* Hem vençut les situacions més adverses; ben intencionades enquestes pròpies i al·lienes, aprobacions sense avals (l’únic territori on sembla que era d’interès general l’elecció de candidat)

mobilitzacions masives…

* Nutrida participació a la jornada electoral de companys i companyes que tenim segur que tambè s’esforçaran, per l’estima que han demostrat que tenen pel PSC, a treballar amb la mateixa intensitat per renovar un govern de progrés amb el nostre alcalde a l’ajuntament de Barcelona.

* On eren els màxims responsables polítics del partit a Catalunya la nit de la proclamació de candidats ?

Certament el nostre partit a Catalunya necessita urgentment un bon rentat. Alguns companys amb responsabilitat política i pública s’han manifestat els darrers dies en aquest sentit, demanant la retirada i renovació de personalitats com el propi José Montilla, Pepe Zaragoza o Miquel Iceta.

Els socialistes de Barcelona hi serem de ben segur en aquest debat, amb una força renovada i un esperit resurgit. Personalment però, ara considero que els nostres esforços s’han d’esmerçar en consolidar el nostre projecte i convencer la ciutadania que ens faci costat. La discussió però ha de continuar i no pot aturar-se, és necessari retorbar el rumb perdut des de fa més d’un any.

Renovar no vol dir forçosament acabar amb tot i tornar a començar, vol dir modificar o canviar quelcom que no funciona. I és que des de fa més d’un any alguna cosa no acaba de rutllar. Les cares visibles d’un projecte que s’ha anar consumint progressivament no han sabut més que adreçar responsabilitats més enllà dels seus despatxos, mentre el suport electoral socialista ha anat minvant de forma continuada i hem vist com era més que evident la llunyania amb la ciutadania catalana.

Les enquestes avançaven una desfeta electoral sense precedents per les Autonòmiques 2010 però, lluny de tenir-les en la mateixa consideració amb la que han usat de forma intencionada, aquestes que apunten Jordi Hereu com a perdedor front el candidat de la dreta nacionalista, adreçaren rumb a l’ecatombe i a la pèrdua garantida del govern.

La millor compte de resultats en matèria de polítiques socials en temps de crisi, va quedar eclipsada per la inapetència en governar demostrada des de la presidència del govern, fet ben visible en no intervindre amb solvència i contundència vers els que de forma força continuada, vàren complicar la gestió de l’equip de govern amb accions, decissions i declaracions poc o gens afortunades.

La negació del pacte de govern, la renuncia a explicar amb contundencia els acords i millores socials aconseguides i l’actitut poc propicia als interesos propis d’algun que altre conseller de la casa, vàren fer possible la derrota més sonora del socialisme català.

El binomi Montilla-Tura, on la mega Consellera Montserrat Tura fou presentada com la garantia per guanyar els vots més centrats i propers del catalanisme i fins i tot del nacionalisme de dretes, fou la culminació del desastre en que ja es venia treballant des de feia temps. Massa temps el debat a la nostra organització s’ha centrat en determinar un abast i un discurs catalanista, nacionalista, subiranista o qualsevol altre apelatiu allunyat a la realitat del nostre PSC. És de menester retrobar els origens i recordar que el nostre PSC l’hem construït tambè persones que no creiem que el discurs de la pàtria, la llengua i l’ensenya hagi de guiar els nostres destins.

I aquest és un dels eixos sobre els que ha de girar la renovació. Val a dir que els projectes han de sotmetre’s a lideratges que els guiin i els facin possibles. Un exemple és el del company Jordi Hereu que hem viscut aquests dies confrontant un model clar de ciutat amb una globalitat d’ideies sense nexe ni projecte de ciutat de la “senyora Tura”.

Anuncis