La senyera, l’himne nacional, la barretina, la pubilla i l’hereu (no el socialista, eh), la Sagrada Família, el Barça i el cos dels Mossos d’Esquadra. Tots son emblemes, senyes identitàries d’una terra poc agraïda quan, com dirien els castellans, “tocan a arrebato”.

I és que Catalunya no és una excepció, el mon viu inmers en una crisi global, tot i que la dreta del Partit Popular ho acaba de descobrir ara que governan. I aquesta crisi, per norma general, colpeja de forma més directe aquells que tenen la responsabilitat de representar des de les institucions, una ciutadania que de forma lliure i democràtica, els ha donat recolzament.

Està clar que governar és prendre decissions, al menys fins ara. Vist el cas de l’actual govern conservador espanyol, governar deu tenir un significat diferent; amagar-se, deixar anar bombes mediàtiques, o desar que els altres, -un parell d’incautes portaveus-, et facin la fein bruta. Però bé, això és un fenòmen que requereix un estudi a part.

El recolzament electoral que Convergència i Unió va rebre en les darreres comtesses electorals, ha estat mostrat per el Molt Honorable com l’excusa inequívoca que el poble dóna suport a les retallades socials.

Comparteixo el fet que la majoria aritmètica obtinguda pel nacionalisme català a les urnes refrende que tenen el suport social per escometre una determinada acció política. Però cal tenir present que la majoria d’aquestes decissions no formaven part ni del programa polític de cap de les dues forces conservadores que governen, ni de l’ideari clàssic de la dreta catalana que representen.

Retallades socials en serveis i prestacions bàsiques i universals, trencar la qualitat d’un sistema de salut reconegut i admirat a Europa, eliminar estructures de serveis fonamentals o plantejar les bases per socavar l’educació pública i universal, no són de rebut, ni poden justificar-se amb l’argument ja clàssic de la dreta d’arreu de “és que l’esquerra ens ha desat les arques buides”.

I poc contents en aplicar retallades, ara congelen, rebaixen i retallen, drets, salaris i complements al cos de funcionaris del país. I vet aquí que un dels símbols dels que parlava a l’inici rep de primera mà l’efecte d’aquesta embestida. El cos dels Mossos d’Esquadra, la polícia de Catalunya, veu com ells, els defensors de la terra nacional, trenquen una pau social, assolida desprès de la caiguda en desgràcia mediàtica del l’anterior conseller del tripartit d’esquerres.

Estranya situació la viscuda a Lloret de Mar, reflexe de la indefensió a la que l’autoritarisme, la voluntat exigent de sotmetre un poble amb mesures irresponsables i antisocials, poden conduir una ensenya catalana a trencar quelcom tabú o sagrat a aquesta santa terra de la Moreneta; formalitzar l’ús del castellà en l’àmbit de l’administració pública.

La desesperació d’aquest col·lectiu ha arribat a expressar un rebuitg amb una mesura del tot curiosa; comunicar-se internament amb els seus comandaments en llengua castellana. I vet aquí que “con la Iglesia hemos topado”. Un col·lectiu estimat, garant de la seguretat del país i diferent a la resta de cossos de seguretat (aquests son d’aquí aseguren els sectors independentistes i nacionalistes), cometen una espècie de traició nacional a la pàtria.

Quan les butxaces del poble son sotmeses a estralls en un contexte de crisi global qualsevol reacció popular és pròpia, normal i quasibé justificada, sempre que sigui pacífica i no atempti contra els altres. Reaccionar com si el greuge al país d’aquesta acció fos de tal magnitud que el sentit de pàtria està en joc és deplorable, per molt que determinats grups socials o mediàtics s’esforcin en vendre’ns una sectària visió d’ofensa col·lectiva a la llengua catalana i a les seves institucions.

Í és que no val jugar al “ara t’estimo, ara t’odio” amb aquest col·lectiu de funcionaris. Si no segueixes les normes escrites per alguns mereixes el rebuitg de tot un poble, semblen dir-nos.

Sembla però que ningú es questiona que el més lamentable d’aquesta situació de rebuitg no és en si l’ús del castellà com a llengua vehicular en sentit de protesta, és que s’hagi d’usar el castellà com a arma d’ofensa contra el govern nacionalista. I és aquesta l’actitud que considero deplorable per part dels que si han aplicat amb esforç per fer mal el Conseller Puig i el govern de CiU.

No hem mai d’oblidar que la situació ligüística a Catalunya és normalitzada per decissió del mateix poble que, amb l’ús habitual d’ambdues llengües de forma natural, hem assolit una pau que ara ningú, sota cap pretexte té el dret a trencar, per molt rèdit polític que en pugui treure.

Anuncis