Com ja coneixen les persones del meu entorn, tinc des de fa forces anys una particular croada personal amb la lluita contra les desigualtats i la violència vers les dones.
Des del terreny polític, associatiu i civil en els que desenvolupo bona part del meu temps lliure, he esmerçat notables esforços en difondre la necessitat d’assolir la igualtat real efectiva entre dones i homes.
I amb franquesa he de reconéixer que, tot i sentir-me com un genet solitari amb aquesta causa (lògicament amb d’altres homes que m’acompanyin), és de suma importància al meu entendre, extendre el fet de treballar per la igualtat d’oportunitats des de l’acció i la reivindicació diària i constant. Els homes hem d’evolucionar encara molt en aquest sentit i ens cal assimilar que som necessaris per aconseguir una societat més justa, més igualitària i en definitiva, més lliure.
SOM IGUALS
La lluita dels homes per les reivindicacions igualitàries té, en paraules de Yolanda Besteiro, Presidenta de la Federación de Mujeres Progresistas, un factor clau i determinant en el terme feminisme, del que per por, fugen molts homes, al no entendre que ser feminista equival a voler la igualtat entre les persones. I aquesta és la millor interpretació i definició per la que m’identifico sense fisures com a “feminista”.
En la nostra societat, i tot els importants avanços dels darrers anys, no s’ha percebut de forma generalitzada la discriminació, llevat que aquesta es visqui o pateixi en primera persona, motiu pel qual una gran majoria d’homes no és conscient que constitueix un greu problema de present i futur.
Combatre les desigualtats no té però una extensió únicament social i/o pública. Les desigualtats inverses es produeixen de forma i norma generalitzada en l’àmbit privat, on les dones ocupen històricament més del 90% de les responsabilitats. És en aquest àmbit on la minsa presència dels homes, no és vista de forma negativa per la majoria d’una societat, encara sabedora i condicionada per uns estereotips que continuen fixant els que és masculí i femení, i continua establint valors i responsabilitats a unes i a d’altres.
Curiosament, la menor representativitat de les dones en àmbits como la política, la judicatura o l’empresa, des de la vessant de poder, si és vista de forma negativa quan es planteja la necessitat d’implementar accions positives o inclusives que permetin la seva incorporació i accés a aquests nuclis de decissió, execució i responsabilitat, cosa que no succeïx amb la immensa dedicació en les tasques privades i familiars. La clau rau en la tradició que ha assignat els rols de responsabilitats de producció els homes i de manteniment a les dones.
La integració constant i progressiva dels homes en la lluita per la igualtat d’oportunitats serà posible en la mesura que, com a societats, siguem capaços de trencar estereotips, eduquem les generacions futures en els valors de la igualtat i la justícia social i tolerem que, potser és hora d’assumir que és indispensable un nou model, un canvi de reflexe social, polític, laboral i econòmic, amb nous i renovats lideratges.

Potser, la fi del mon que alguns aventuren succeirà el proper mes de desembre del present any, no serà més que la fi de l’era del masclisme intolerant, devastador, inflexible i restrictiu, i som a les portes d’un canvi de cile; el del lideratge d’una nova concepció femenina de les coses i les causes, més dialogant, oberta, tolerant, flexible, dinàmica i pacient…

Anuncis