Entre encuriosit, emprenyat i al·lucionat, visc aquest darrers dies de maig tot seguint la notícia de la que la majoria de mitjans s’han fet ressò; la demanda que l’Esglèsia catòlica faci front al pagament de l’Impost de Bens Immobles (IBI) arreu d’Espanya.

Els fronts oberts a diversos municipis, -amb resultats dispars-, la campanya engegada pel PSOE presentant instàncies als ajuntaments on tenen representació demandant que l’església assumeixi la responsabilitat de tributar, i les amenaces dels estaments eclesiàstics espanyols de retirar els fons destinats a Càrites, marquen una parcela de la nostra actualitat.

A Catalunya el ranci posicionament de l’alcalde socialista de Lleida, Àngel Ros, catòlic practicant, la por de l’acalde de Barcelona Xavier Trias a perdre un aliat més, i la indefinició de Jordi Martí al front del Grup Socialista a Barcelona, no fan més que afegir arguments als que pensem que cal exigir que un estat laic deixi d’amparar rancis posicionaments en defensa de la religió.

El moment econòmic actual d’Espanya amb un dèficit espectacular, la caiguda accelarada de l’activitat econòmica, l’expoli dels mercats conservadors, la permisivitat dels fraus i abusos comesos per la banca, l’apatia del govern central del PP davant l’increment del frau fiscal, els creixents retalls socials adoptats pels governs de dretes i conservadors sobre la ciutadania en general, l’increment de l’IRPF, la baixada progressiva de sous i salaris, i l’increment de determinats impostos locals, com ara l’IBI, fan plantejar-se que els ciutadans i ciutadanes que fem front a aquestes polítiques hem de dir prou. Prou a ser els únics a qui es destinen les retallades i els increments d’impostos. 

Si aquesta situació ja és prou greu, mesures com ara no afrontar de nou la imposició de l’Impost de Successions, d’abast important a les rendes més altes, o l’exempció de tribut de l’IBI a l’Església catòlica, no fan més que agreujar el mal moment del país.

L’Església Catòlica, convè recordar és la màxima posseïdora de bens immobles a Espanya, i l’estament o organització més beneficiada al llarg de la història per les administracions públics, i tot en un estat suposadament laic i aconfesional.

A més de l’exigència lògica d’obligar a l’estament religiòs a tributar de forma religiosa com tot bon cristià, cal posar sobre la taula elements necessariament plantejables, com exposa el col·lectiu Laicismo.org que plantegen entre d’altres:

* Censar a cada municipi, els béns immobles rústics i urbans censats i registrats a nom de l’església catòlica, així com de les entitats i associacions afins.

* Instar al Congrés de Diputats a derogar o incomplir els Acords de l’estat espanyol amb la Santa Seu, en especial aquells de cobertura econòmica, ja que la pròpia església catòlica els incompleix, obligant a l’autofinançament de la mateixa església, tal i com es contempla en els esmentats acords, tot solicitant que s’elimini de l’IRPF (imposr sobre la renda) la casella d’assignació a l’Església catòlica.

Del arguments intencionats avocats de forma interessada pels defensors de la causa catòlica deixant entreveure la gran tasca social de la religió i la possible repercusió sobre la tasca de Càritas, els recordaria que entre els manaments originals de tot bon cristià no crec que hi sugui el xantatge i l’amenaça…

Anuncis