IX CONGRES PSC-BCN REBUTJÀ PACTAR AMB CIU

A Jordi Hereu i al PSC la ciutadania ens va dir ara fa més d’un any que ja no ens donava més crèdit per continuar dirigint el govern de la ciutat, depositant la confiança, encara que de manera molt escueta i dèbil, a la coalició nacionalista i conservadora de CIU i al seu nou alcalde, Xavier Trias.

La majoria de socialistes a Barcelona vàrem entendre que el nou paper que la ciutadania ens oferia després de les eleccions municipals era clarament d’oposició i així vàrem actuar, configurant un grup municipal que havia de preparar-se per una nova i àrdua etapa després de trenta dos anys de govern ininterrumputs de governs d’esquerra amb alcaldes socialistes al front.

Al llarg d’aquest primer any de govern de la dreta, -la que governa amb CIU al front i la que des de l’ombra els permet continuar on son, del PP, certificant les mesures més antisocials que pren l’actual equip municipal, la flebesa, debilitat i pèrdua de rumb, s’accentuen a mesura que pasen els mesos.

La inèrcia de l’actual equip de CIU és anar a remolc del grup popular i recollir quan pot algun recolzament aïllat de la resta de l’oposició, però sense futur d’assolir estabilitat i aconseguir un pacte que els permeti una sòlida majoria de govern. En front un repte, aprovar el Pla d’Acció Municipal, la fulla de ruta de l’acció i inversió a nivell de ciutat, i dels seus districtes per extensió.

És en aquest marc on, després de la negativa reiterada d’ICV a donar suport el govern i del PP a continuar sent el pal de paller per una coalició que rep molt a canvi sense oferir res als populars, que apareix la temuda responsabilitat amb la ciutat per part del principal lider de l’oposició.

Ser responsable amb la ciutat, fer-la créixer i prosperar, convertir-la en una ciutat i capital puntera al mon i situar-la al mapa a tots els nivells sembla ser una càrrega massa feixuga per alguns que no semblen veure res més en el seu horitzó personal que el retorn a les estructures de poder.

El compromís dels i les socialistes amb el creixement, transformació i avanç de Barcelona és un fet incontestable que no mereix ni cualificatius vers aquells que ho posen en dubte. Aquesta realitat no és fruit d’una única realitat inspirador d’un o altre alcalde inspirat, és el resultat de la gestió, il·lusions, proactivitat, lideratge col·lectiu, creença en les persones, i vocació de servei vers la ciutadania d’un grup ben nombròs d’homes i d’hones organitzat entorn un partit polític amb ideari, ideologia i capacitat de gestió i transformació de la societat; el Partit del Socialistes de Catalunya.

Evidencio ara més que mai aquest fet, perque es copça en l’ambient cert interés, dins i fora del propi PSC, en menysprear i menystenir l’organització i pràcticament entronar i santificar a determinades persones, com si el fruit que hem recollit fos resultat de l’individu i no de l’organització.

A Barcelona, les resolucions congressuals que els delegats i delegades, i de forma contundent, vàrem aprovar, no deixen lloc a l’especulació o a les segones lectures. La Federació de Barcelona i per definició estatutària el seu grup municipal, declarem la negativa a pactar amb la dreta a la ciutat de Barcelona per entrar al seu govern municipal.

Sembla però que algu no s’ha assebentat d’aquesta petita indicació del Congrés. Potser cal que de forma clara, alta i contundent li fem saber. Al PSC tenim molt clar que hem estat cridats a fer oposició i que la responsabilitat amb Barcelona i la seva ciutadania passa ara per un nou escenari, ans al contrari seriem al govern de la ciutat amb majoria suficient. L’argument emprat sembla ser El pacte és entre persones no entre partits. No disposo de gaires línies per explicar la història del PSC i de la lluita de l’esquerra per assolir la democràcia, però el més bàsic és que a la política del nostre país, agradi o no, els representants polítics son elegits democràticament en candidatures de partits polítics. Sempre quedarà però la plataforma de ciutadans d’amics d’aquest o l’altre on probablement aquests polítics lliurapensadors trobin espais per pactar si ho desitgen.

NO A LA SOCIOVERGENCIA

Convé recordar que una gran majoria del PSC a Barcelona ha deixat clar el rumb de l’organització i de la seva representació política al consistori, negant qualsevol via d’accés al govern amb CIU i que qualsevol menysteniment a les decissions de la sobirania del propi partit i dels seus congressos és un despreci evident no només a la seva estructura sino al col·lectiu d’homes i dones que configurem el PSC.

El PSC Barcelona va dir de forma clara no a la sociovergència.

Qui pot mantenir doncs un discurs divers i diferent confrontant una opció diferent i generosa amb el govern de CIU ? Doncs algu que fa “política de despatx”, respectable però poc acertada, si el que es vol és transformar la realitat que ens envolta. El PSC, a hores d’ara, no pot sacrificar la voluntat de la majoria d’esquerres de la seva organització per una mal entesa responsabilitat amb la insttitució. L’autèntica responsabilitat és en fer d’oposició seriosa, rigurosa i responsable amb les necessitats i demandes de la ciutadania. El problema de l’establitat és de CIU i el govern, no del PSC.

JORDI MARTÍ EL SEU DILEMA

Val a dir que aquesta situació és aprofitada per dubtosos personatges que volen desprestigiar a les actuals direccions socialistes (Catalunya i Federació de Barcelona) i provocar el retorn de velles glòries per una banda i d’imposar una ànima, actualment en franca minoria al PSC, en ambdos casos, un PSC doblegat i sotmés a certs interessos sobiranistes.
 
Si a l’estratègia de CIU de satinitzar el PSC de tots els mals nacionals li afegim l’escàs favor que fan determinades actituds i pensaments fora de lloc d’ex o actuals dirigents i representants socialistes, el cocktail resultant fa trempar al sobiranisme autoritari i de dretes i evidencia el menyspreu d’aquests estrategues vers les organitzacions polítiques, i en especial al PSC i als que des de fanys fem socialisme des de l’estructura de partit.

Deia el polític i periodista francés  Georges Benjamin Clemenceau Un traidor és un home que va deixar el seu partit per inscriure’s a un altre. Un convers és un traidor que va abandonar el seu partit per inscriure’s al nostre. Cadascú pot pensar en exemples clars aquests dies.

Anuncis