Qui em coneix sap que soc una persona tranqui-la i que em costa força enutjar-me i exaltar-me. Ambdues son reaccions pròpies de persones que perden la raó, i ja és ben sabut que quan l’ésser irracional ens aborda, perdem el sentit del saber estar i surt el pitjor de nosaltres.
Darrerament, sembla que la societat que ens envolta pateix d’una espècie de síndrome aguda d’intol·lerància corrosiva (S.A.D.I.C.) a jutjar per les, cada cop més freqüents, sortides de to, de mare i de qualsevol norma de conducta, d’alguns i algunes personatges de renom.
Val a dir que en aquesta ocasió i lluny del que ens tenien habituats des de les més profundes cavernes informatives de “la meseta“, els crits a l’alzamiento nacional, a engarjolar al Molt Honorable, o els ja clàssics boicots a todo lo que huela i suene a catalanufo, prenen un nou context ara, protagonitzades per noves estrelles procedents de la política-couche més ignorant.
I és que no hi ha cosa més perillosa que deixar en mans d’il·lustres ignorants, els designis d’un país, d’una institució o d’un partit, intentant convertir les gracietes de torn en manual a l’ús per aquells i aquelles que cerquin arguments, igual de gamarusos, per afilar i esmolar els insults i improperis vuits amb els que intenten ofendre a tot un poble.
I és que l’11 de setembre, per sort o per desgràcia marca el moment en que, de forma definitiva, alguns d’aquests il·lustres ignorants han perdut la xaveta definitivament, tot intentant armar-se d’un arsenal d’idees que els doti de suposada raó a l’opinar sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya, titllant-nos a tots de perillosos separatistes, insolidaris antidemocràtics i d’altres qualificatius que amb el se ús, defineix a la perfecció la claveguera d’on surt el personatge que els usa.
Ho he dit arreu, soc federalista i socialista i per tant, en el projecte en que hi crec no hi ha cabuda a l’ independentisme ni al sobiranisme ni al nacionalisme. Però com qualsevol altre opció política, basada en preceptes democràtics, tenen la legitimació d’una part important del poble de Catalunya, i només per això, mereixen el màxim respecte.
Els i les socialistes ens hem convertit des de fa temps en l’objectiu ideal de crítiques, insults, greuges i falses i interessades informacions, tot amb l’esperit de debilitar el projecte, el partit i els seu lideratge social. Usen qualsevol arma a l’abast. És per això que no podem tolerar que, a més de patir la insidiosa i llarga ombra del bombardeig de la fal·làcia per debilitar-nos, reaccionem amb ràbia quan, per desacreditar tot un poble, tota una terra sense el mínim coneixement, s’insulta i desprecia el sistema polític, institucional o social que entre tots i totes hem vertebrat.
A banda i banda, l’odi creixent vers el pensament diferent està duent a situacions mai viscudes, al menys aquí. I és tan deplorable la campanya de catalanització patriòtica en la que alguns dirigents i responsables polítics de la dreta i l’esquerra independentista ens han abocat, com el continuat, progressiu i orquestrat atac que des de diversos sectors de fora i dins de Catalunya es llencen quan es demana millora la situació actual de Catalunya.
Comunitat autònoma o país, nació o regió, annexió o sedició, el que hem de tenir clar és que l’odi engendra odi i entre tots i totes, hem de posar fre i aturar l’actual balcanització a la que hem abocat la política a Catalunya.
Anuncis