Una de les eines que, històricament, han usat les forces polítiques nacionalistes d’arreu, és “el patriotisme simbòlic”. La simbologia com a arma de concentració d’ànimes afectades quan algú, persona o institució, gosa posar en dubte determinats elements que en son, a priori, intocables.

El nacionalisme, i molt especialment el català, s’ha significat sempre per un elevat grau de victivisme, ja sigui social, econòmic o polític. La recerca d’un enemic poderòs, ben situat i arrelat a les estructures del poder central (a Madrid, és clar), d’un adversari que contraposi formes, maneres i estructures a la semblança patriòtica entesa per “els salvadors de la causa noble del nacionalisme català” és l’element clau per extendre el seu missatge.

El poble català, encara sota els efectes dels contants atacs de la caverna mediàtica madrilenya (molt afiançada per nuclis de poder d’extrema dreta, d’altra banda, també nacionalista) que vàren fomentar una massiva assistència un 11 de setembre de 2012, no sembla capaç de mobilitzar-se quan el greuge, procedeix d’unes maneres de fer política, que neixen des de les seves arrels nacionals.

I és que no hi ha com crear un propici enemic o incentivar una encendiada causa d’atacs i beligerància vers Catalunya i la seva ciutadania. L’actuació de determinats ministres populars, les declaracions d’animadversió vers Catalunya de determinades figures, socials, religioses o polítiques des de Madrid o determinades polítiques erràtiques i provocadores contra la realitat plurinacional, social i lingüística del país, han agreujat encara més el sentiment de víctimes dels catalans, i accentuada la radicalitat del nacionalisme català, ara convertit en sobiranisme.

Curiosament, les onades de mobilització no semblen tenir el mateix efecte en la població catalana quan l’acció política d’atac a les bases i drets socials, a la realitat d’un ensenyament públic o d’una sanitat universal, tenen el seu orígen en governs conservadors nacionalistes com els de CIU. I és que la dreta nacionalista catalana, ja des dels temps d’en Jordi Pujol, ha sabut usar els temps polítics a la perfecció, creant quan així ho requeria la necessitat patriòtica, els enemics ideals per encendre la flama de la càrrega de la simbologia sobirana; la senyera, les institucions i la llengua.

Les darreres sentències del Tribunal Constitucional, d’altra banda lògiques quan qui governa va a cops de nyap i dona l’esquena a més de tres dècades de confecció de l’estat del benestar social, han significat per l’actual tripartit sobiranista (CDC, UDC i ERC), un clar toc d’atenció a les espectatives creades amb el pacte de gobernabilitat de CIU amb l’organització independentista, de que “la construcció d’un estat propi no es farà a qualsevol preu i de forma unilateral”.

Les paraules del Conseller de Presidència, Francesc Homs, en el ja reiterat argument nacionalista que un atac a CIU és un atac a Catalunya, no fan més que evidenciar la manca de recursos d’aquells que ni saben gobernar per tots i totes ni saben com domar l’incòmode i vital relació que han construit amb ERC.

Anuncis