Imagen

A ningú escapa que el debat sobre el model d’estructuració futura de Catalunya es viu amb una “excessiva” intensitat al Partit dels Socialistes, molt més que a d’altres organitzacions polítiques, tot i que el debat corre el risc d’incendiar alguna casa que altra.

La votació sobre la proposta sobiranista, convertida en el perfecte “escut” del MHP Artur Mas i els seus socis de govern d’ERC, davant la galopant crisi que viu bel país, va conduir, com era de preveure a fragmentar, gairebé de forma definitiva, l’arc parlamentari català.

De forma sobtada, 5 diputats i diputades del grup socialista, varen, en un acte d’extrema irresponsabilitat, trencar amb la disciplina de partit acordada per la direcció del propi partit i del grup, i s’abocaren a un geste de passivitat i desídia, evidenciant un grau extrem de desconsideració amb les directrius d’una immensa majoria dels i les socialistes de Catalunya.

Més enllà de l’actitud contraria a un sistema completament democràtic de gestió política, i de les consideracions personals de cadascun dels que varen actuar en contra dels interessos del PSC, la pitjor de les manifestacions mostrada per la seva conducta és el suport públic per inacció, al sobiranisme excloent, secessionista i fraccionador de la convivència de Catalunya.

El seu posicionament personal respon, probablement, a uns interessos que no compartim la majoria del partit al que representen, el PSC. Un partit, i una majoria, que els ha permès, més enllà de les seves “actituds i pensaments individuals”, erigir-se en portaveus del missatge socialista, d’integració, lluita pels més dèbils i garant de convivència en pau.

És possible que alguns d’ells no tinguin gaire clara la relació entre ser diputat i el deure de representar a un partit polític i no a ells mateixos, però coneixent la trajectòria de més d’un, si més no, sobta.

Si l’actuació al Parlament és reprobable des del punt de vista orgànic, possicionar-se de forma constant en favor de l’escissió, el trencament de relacions amb Espanya i la necessitat de constituir-se en estat propi, ni és digne, ni és propi d’un o una socialista. 

Han caigut amb el parany convergent de confondre dret a decidir amb dret a crear un estat. Els i les socialistes creiem i defensem el dret a decidir, però no serem còmplices de la secessió dels pobles, de l’esfondrament de la convivència entre les persones i de les etiquetes que a diari adjudiquen des dels mitjans del règim; bons catalans o espanyolistes, classificant la població a conveniència.

Com a persona integrada i interessada en la política, soc conscient que tant la democràcia com les lleis que regulen el funcionament dels partits i de la mateixa llei electoral, son millorables i perfeccionables, però tinc molt clares les normes de joc actuals, i sé que com diferenciar entre democràcia interna i imposició, entre pensament majoritari i pertinença a una minoria, entre obligacions de partit i ambicions personalistes o entre lleialtat i traïció.

Aquest no és doncs, un exercici de llibertat o un acte de democràcia absoluta, tot i que sigui alentat de forma extrema per tot l’arc sobiranista català (polític i mediàtic). Constitueix en si mateix, un acte d’irresponsabilitat amb un partit al que representen, i del que, convenientment, hauran de respondre. 

 

 

Anuncis