La incertesa provocada per una latent crisi global sembla colpejar, de forma demolidora, sobre les expectatives de creixement dels nuclis urbans, i en especial, sobre el futur dels seus ciutadans i ciutadanes.

L’urbanisme expansiu dut a terme per les diferents administracions locals de la ciutat al llarg de dècades, -compromeses amb la qualitat de vida, la prestació de serveis a les persones i la voluntat de sumar al projecte vital de ciutat a tots els col·lectius urbans-, sembla tocat de mort.

Per una banda, les polítiques d’opressió, ofec i exhaustiu control exercides per les forces polítiques conservadores als governs central i autonòmic respecte els diferents ajuntaments, i la situació greu econòmica de manca de recursos dels municipis, son factors que han sacsejat i aturat en sec, l’expansió i el futur de creixement de l’escenari urbanístic actual dels nostres barris.

Els ciutadans i ciutadanes hem de continuar vivint en entorns que no poden, ni mereixen, aturar-se, essent responsabilitats dels diferents governs i gestors de les administracions a qui els correspon donar solucions i projectes de futur.

I és en aquest context en el que cal rellegir un nou projecte de ciutat, per fer possible superar aquells errors que, en el disseny de 32 anys de serveis a una ciutat de projecció internacional, no vàrem ser capaços de saber articular amb la capacitat suficient per atendre les necessitats de determinats col·lectius ciutadans.

L’urbanisme ha de saber donar resposta al control de la dispersió de població, a l’extensió de serveis bàsics i equipaments adreçats a les persones, des d’una vessant d’eficàcia i sostenibilitat, que no sigui generador de grans despeses, útil i efectiu, i sobretot que respongui als requeriments dels seus habitants, clients finals dels seus usos.

Aquest disseny d’un projecte de ciutat sostenible i eficaç; des dels barris com a petites centralitats constructores d’un gran model urbà, ha de trobar el perfecte equilibri entre la despesa pública, l’eficiència econòmica, el manteniment sostenible i la garantia de ser prestadora de serveis socials de primer ordre.

En aquest sentit, adquireix una important rellevància el fet de la participació i la representació social en la vida política del nostre entorn, en un context de màxima sensibilització vers el descrèdit i desempar al que la ciutadania s’ha vista avocada respecte a la classe política.

La nostra societat, ha incrementat les exigències amb la crisi, al temps que les úniques respostes rebudes per part de les administracions han estat els mecanismes administratius i polítics de participació, massa a sovint infrautilitzats, desconeguts i oblidats, fins i tot per les mateixes administracions que no les doten ni de contingut ni d’autonomia decisòria. Aquests instruments no constitueixen avui en dia eines efectives per plantejar problemes i obtenir respostes a aquests, per part de la ciutadania.

La recerca de la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes d’un determinat entorn ha de ser l’objectiu clau d’aquells que dissenyen i projecten el nostre present i el futur dels nostres barris. I en aquest context actual, la ciutadania es veu limitada a respondre davant les consultes electorals i a l’accés als recursos, serveis i equipaments urbans, sense que es consideri capacitat alguna de decisió en la creació d’aquests entorns urbans. Així doncs, la resposta de com ha de ser el disseny respon a criteris tècnics, procedents d’un determinat entorn professional, que al mateix respon a una determinada mirada cultural, poc propenses a les interpretacions de les necessitats i requeriments d’un o altre gènere.

Una resposta al disseny dels nostres barris considerant els requeriments, expectatives, usos i maneres de viure els entorns de la ciutat, tant per part de les dones com per part dels homes, és l’aplicació d’una visió o concepció de gènere en aquests plantejaments.

Val a dir, que vivim de forma diferenciada la nostra relació amb l’entorn més immediat, cerquem diferents coses, tenim aspiracions i ens motiven diverses activitats i podem oferir maneres de llegir la ciutat diferenciades segons els sexe. Per tant, ha de ser de justícia, ser capaços de crear espais i entorns adaptats, permetent una major igualtat també en la presa de decisions al crear i pensar com estructurar els nostres entorns de vida.

La perspectiva de gènere aplicada a l’urbanisme i al pensament i creació de les estructures de barri s’evidencia en aspectes tan fonamentals com els requeriments, les necessitats, els usos dels espais privats i públics, la demanda dels equipaments i serveis municipals, la recerca d’elements de comoditat urbana o les formes de mobilitat, de dones i homes d’un mateix entorn.

Des d’aquesta vessant, la concepció administrativa actual (dissenyada en el mandat de l’exalcalde Jordi Hereu) d’una ciutat dividida en 72 barris, que complís uns requisits oscil·lants de població mínima i màxima als que adreçar serveis, amb la projecció d’uns mínims d’equipaments indispensables que l’administració hauria de cobrir, fou un dels acerts que va permetre evidenciar, en alguns casos, la important tasca que ens queda per fer sobre els territoris.

Anuncis