Com poden canviar les coses en un breu i escàs marge de temps ens preguntem a hores d’ara més d’un al PSC.

Des de la seva proclamació com a Primer Secretari fins avui en dia, Pere Navarro, ha exercit de forma discreta, humil i tranquil·la la gestió i direcció de l’acció política dels i les socialistes catalans.

Des d’aleshores fins ara, ni l’entorn social i polític, tan intern com extern, semblen ser els mateixos. I molt especialment, la gestió que el partit, i Navarro molt particularment, han dut a terme en aquests mesos, evidencia el que sembla l’aparent segell made in Navarro; la voluntat de fer visible novament les opcions del PSC com a força política de primer ordre, capaç d’oferir un nou programa per una societat catalana convulsa.

I l’escenari era força complexe pels interessos socialistes i per la mateixa figura de Pere Navarro. Externament, una societat catalana que veia en pocs mesos com les polítiques del Partit Popular de Mariano Rajoy des del govern central, d’una extrema incomprensió i bel·ligerància vers Catalunya, encenien els ànims fins i tots dels més serens, culminant amb la històrica marxa reivindicativa de l’11 de setembre de 2012.

L’increment del sentiment sobiranista, fruit en bona part d’una acció-reacció a l’extremisme polític i social mostrat contra determinades polítiques, lleis i elements identitaris propis de la nostra terra, varen originar en el PSC un problema de dimensions fins aleshores desconegudes. El PSC, castigat de forma continuada als darrers comicis electorals, semblava navegar sense rumb, sense projecte comú i sense la força social que n’era tradicional en una força que ha liderat l’esquerra social i política durant dècades.

A nivell organitzatiu intern, les diverses veus crítiques, unes mogudes bé per interessos d’una determinada família o ànima a la recerca d’un espai de poder, altres per ambicions personals de tocar el poder usant qualsevol instrument al seu abast, aprofitaren el delicat moment del PSC per encendre encara més la foguera en la que es trovaba immers el partit.

El que hom no havia previst és la capacitat de Pere Navarro per liderar un procés sense estridències, però amb la contundència imprescindible per deixar ben clar a qualsevol que gosses jugar fora de les normes internes establertes, la importància de navegar amb un sol rumb i amb una mateixa nau.

I és precisament aquesta feina d’anar fent amb cautela, tranquil·litat i humilitat, el que està permetent una lenta però de ben segur inexorable progressió i retrobada del nou PSC amb la societat.

L’aposta per un federalisme polític i social, establint un model detallat i valent d’organització i estructuració social i polític de l’estat o l’aposta ferma del PSC pel dret a decidir sense ambigüitat, insistint en una consulta emparada per la legalitat vigent i afirmant per una unió federal dels pobles d’Espanya, evidenciant amb claredat meridiana el “no a la independència”, son exemples d’aquest rumb que Navarro ha imprès al PSC.

Una aposta valenta que ha permès socarrar les aspiracions sobiranistes d’algunes i alguns que, de manera intencionada, es fixaren l’etiqueta de representants del  “sector catalanista del PSC” (pertànyer al PSC és assumir-ne la defensa del catalanisme), i situa a bona part d’aquests corrents del PSC en certa deriva ideològica, un cop perdut el tret que els era diferencial i que fins ara els era propi i característic, respecte a la majoria del partit.

La decidida voluntat de dur a terme un procés d’elecció de candidatures internes mitjançant un sistema d’elecció per primàries obertes a la ciutadania, és un altre consideració que mostra la voluntat regeneradora de Navarro i d’aquest nou PSC, i particularment la decidida empenta per reconectar amb la societat.

La darrera escomesa política de Navarro ha arribat en forma de “compromís amb les bases del PSC” de consultar qualsevol opció de pacte de govern o electoral que es plantegi en endevant el PSC. Aquest anunci realitzat durant la celebració del darrer Consell Nacional del PSC mostra la tenacitat regenedora del lideratge social i polític del PSC des de l’esquerra, i com fer una nova lectura de l’organització dels partits al nostre país.

Un exemple que la història dirà si ha estat o no encertat.

 

Anuncis