Darrerament, les debilitats d’uns i les presumides fortaleses dels altres, duen a repensar l’escenari polític més proper en una clau força diferent a l’actual.

Històricament, i de forma molt especial al nostre país, les forces polítiques d’esquerres sempre han tingut la tendència a volar allunyades, distanciades i establint discursos propis; els uns sempre marcats per la responsabilitat i el pes de governar arreu, els altres més moguts pel populisme i les utopies sense gaires opcions de dur-les  al terreny de la pràctica política.

Tot i els referents de governs on l’esquerra catalana ha estat exemplar en configurar governs en sintonia,- especialment en l’àmbit municipal-, en la majoria de casos liderats per responsables polítics socialistes (fruit del suport popular a les urnes), la realitat actual requereix de noves respostes.

L’actual escenari polític tan a Catalunya com a Espanya vislumbra un nou horitzó. Amb les majors quotes de descrèdit de les organitzacions , les institucions i els responsables polítics, amb  la gairebé finalització i liquidació social d’un cicle polític marcat pel domini d’un arc parlamentari amb poques opcions polítiques representades i en una era on la profunda crisi econòmica global afecta de ple l’acció política d’uns i altres, a dreta i esquerra, els moviments al voltant de futures coalicions i estratègies de supervivència seran una constant.

La creació del Partit Popular va permetre en un moment històric, aunar entorn una única organització els pensaments conservadors, neoliberals, centralistes, retro-catòlics i fins i tot la ultradreta social i política, en un mateix projecte. Mentre, l’esquerra que va néixer dividida, continua oferint diversitat d’opcions i resposta a com afrontar la crisi econòmica, de les idees i de la representació ciutadana.

Arribat aquest punt, els plantejaments de futur passen inexorablement per sumar aliances, per sumar iniciatives, per sumar o multiplicar les opcions d’establir governs d’esquerres allà on sigui possible. Això però, ni és feina fàcil ni tothom hi està disposat a jugar-hi.

Les limitacions de les possibles aliances tenen les seves pròpies “fronteres del joc polític”, i cal remarcar que cada procés electoral requereix d’una política d’estratègies diferenciades.

Els propers comicis al Parlament Europeu son el primer gran repte de futur. En aquest procés, les forces socialistes, laboristes i socialdemòcrates dels països de la UE hem elaborat un programa comú i optem per un candidat de consens general. En aquest dificultós procés no hi caben invents de darrera hora, com ara la proposta del sector sobiranista del PSC, ansiosos del trencament de relacions PSC-PSOE, que proposen un marc d’actuació propi del PSC al marge del socialisme espanyol de cara a aquests comicis.

Notables i destacats dirigents polítics, des del PSC fins a ICV o EUiA mostren aquests dies les seves cartes. Des del PSC, aquells que es saben en franca minoria i amb escàs suport social de les bases i gairebé nul predicament entre les direccions, aposta per abandonar, si cal, la senya identitària dels i les socialistes com a fet indispensable per negociar una opció de futur a l’esquerra.

Des d’ICV l’aposta de suport al sobiranisme del President Mas i de CIU, de la bicefalia presidencial de la coalició (Herrera i Camats), acosta a l’abisme els ecosocialistes i dificulta al màxim qualsevol intent de projectar una coalició electoral d’esquerres, al temps que deixa el PSC com a únic valedor de la construcció d’un projecte federal per Espanya.

Projectar una opció electoral que aglutini l’esquerra pot ser possible si les renuncies exigibles no estableixen la pèrdua identitària, l’anul·lació definitiva de la marca política, la renuncia a la pertanença a una organització concreta.

Certament, i amb el desig d’assolir un nou marc conjunt d’actuació des de l’esquerra,  convé generositat mutua. L’experiència demostrada al Senat, sense renunciar a l’essència pròpia del socialisme català, agermanat i vinculat per llaços de col·laboració estrets tot i que des de la diferència, amb el socialisme espanyol, és un pas que prendre com a referència, sempre que no suposi el trencament entre ambdues formacions.

El moment actual sembla propici per començar a obrir vies de diàleg franc, però cal romandre atent a les expectatives, a mesura que s’apropin les comptesses electorals i es defineixin els diferents lideratges al front de cada força política. Molt probablement, la concreció d’un marc d’acció de polítiques socials i un marc econòmic comú sigui més senzill de negociar que la capacitat de sumar les persones que han de representar el projecte comú.Imagen

Anuncis