La candidatura de la ciutat de Madrid per organitzar l’edició de l’any 2020 dels Jocs Olímpics d’estiu, va despertar de forma cruel del somni de convertir-se en epicentre de l’esport universal.

Tot i presentar, a judici de molts experts, la millor de les propostes tècniques de les tres ciutats candidates, és clar que ningun dels i les responsables de la delegació espanyola va tenir present els criteris que, a nivell dels delegats i delegades amb dret a vot al Comité Olímpic Internacional (94 persones), son fonamentals per la designació de la ciutat elegida.

Vagi per endevant el meu suport previ a la candidatura de Madrid com a ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics en qualsevol de les tres ocasions en que varen concórrer com a ciutat candidata. Així doncs, i des de la trista perspectiva de haver quedat, una vegada més, fora del joc olímpic, vull compartir algunes consideracions al respecte de la decisió del Comité Olímpic al decidir la ciutat guanyadora.

El clima d’eufòria col·lectiva, 48 hores abans de la decissió dels membres amb det a vot , dels responsables de Madrid 2020 (llevat de Pau Gasol) va arribar als límits de garantir amb antelació mesiànica, que Madrid disposava de 49 vots garantits, síntome de prepotència contrari a l’esperit olímpic.

Les pors a les preguntes de caire “políticament delicades” al voltant de la corrupció del partit al govern i de la gestió de la crisi econòmica i els elevats nivells d’atur a Espanya, que oferíssin una imatge força negativa del país, tapant els èxits tècnics de la candidatura madrilenya.

La nul·la capacitat política dels organismes i les institucions del nostre país en la lluita contra el dopatge esportiu, afegit a les lleus sentències judicials i a l’arxiu i tancament judicial de causes massa públiques de rellevants esportistes espanyols acusats de relacions directes o indirectes amb casos de dopatge.

La poca ànima i nul·la emotivitat dels responsables polítics de la candidatura de Madrid, davant els cops d’efecte i la voluntat de ple cor, per exemple, de la candidatura de Tòkio, tot i els efectes nocius provocats per la fuita nuclear de Fukushima, ara fa dos anys, el gran “handicab” de la ciutat japonesa.

No crec ni vinculo, com alguns mitjans generalistes afins al govern ens venen aquests dies, la decissió del COI a un “tongo” urdit des d’esferes politiques d’algun país veï, més aviat cal preguntar-se que va fer malament una ciutat amb un sòlid projecte tècnic, amb el màxim suport popular de les tres candidates i amb el 80% de les infraestructures bàsiques ja construïdes.Imatge

Anuncis